S'ha acabat el viatge, però no pas l'aventura. Només faltaria, l'aventura tot just comença!
A casa han canviat moltes coses: el ritme, els costums, els jocs, els llits, l'habitació, les relacions... Constatem que els nens ocupen molt espai: acaben d'arribar a casa i ja no sabem on posar les joguines... Je, je, i marxar de casa, encara que sigui per unes hores, comporta agafar una pila de coses! I algunes conclusions d'aquests quatre primers dies podrien ser les següents (a part de que nosaltres som uns pares hipernovatos):
1- sembla que els nens s'estan adaptant molt bé a la seva nova família. Hem començat per les presentacions d'avis, tiets i cosins... semblen encantats, sobretot si els fan jugar o els subministren joguines, encara que siguin velles. En general, no es fan gaire estranys, però tampoc es tornen bojos ni perden els referents del darrer mes (o sigui, naltrus). La veritat és que mirem de no apretar-los molt en aquest aspecte i intentem anar introduint novetats sense presses (però sense pauses, també).
2- el jet lag existeix. Els pares, amb la son acumulada del viatge ja ens hauríem adaptat amb un dia de fer una dormida ràpida per recuperar (com si fos d'una bona farra, jua, jua...). Però els nens és moooolt pitjor. Fins i tot allò que diuen que es recupera una hora cada dia ens sembla molt optimista. Avui ens hem llevat a les deu tocades (i és un gran rècord), tenint em compte que allà ens llevàvem a les sis... però el problema és el que costa anar a dormir i a casa hi ha una marxa a hores intempestives...
3- els nens estan més tranquils, encara no pas tant com voldríem, però... pau i que duri!
4- les nits es fan més llargues: abans dormíem d'una tirada, ara a la nit hi ha moltes passejades i estades en les habitacions de pares i nens
5- de moment, no enyorem pas Colòmbia... però el gran record que ens deixa segur que ens ho farà fer aviat. Sens dubte han estat les nostres millors vacances junts
Encara dubtem si el blog s'ha d'acabar aquí o ha de continuar. La idea era que aquest fos un blog del viatge i, per tant, no té gaire sentit continuar-lo... encara que si mai en tenim necessitat potser hi anirem fent algun post de tant en tant.
El cas és que estem molt contents si l'heu seguit i us ha servit per saber coses de nosaltres i més si us ha agradat. Per nosaltres ha estat una cosa fantàstica... una manera de tancar el dia amb un resum/reflexió que ens ha ajudat a anar entenent el que anàvem vivint. També han estat super fantàstics tots els comentaris i ànims que ens heu fet arribar (via comentari i via email). Moltes gràcies a tots!!!
I tampoc vem tardar gaire a adonar-nos que aquest blog algun dia pot ser d'interès per als seus protagonistes principals: el Pipe i el Rafa. Per tant, Rafa i Pipe, esperem que els de google ens el guardin prou temps i, si és el cas, tan de bo que us agradi i/o que us ajudi a recomposar la vostra història. Ah! I recordeu de llegir-lo al revés (o sigui, per ordre cronològic), que us serà més fàcil. Un petonàs dels papis.
dilluns, 12 de desembre del 2011
divendres, 9 de desembre del 2011
Tornada (o arribada) a casa
Ja som a casa. Els catalans colombians hi tornem. Els colombians catalans hi arribem per primera vegada i la descobrim... O era al revés? Tant se val. El cas és que ja som a casa.
I el cas és que la tornada ha anat bé, però ha estat un pèl més complicada del previst.
Vem deixar el blog el dilluns bastant tranquils. Només faltava el visat, però ens l'havien assegurat...
Dilluns havíem fet moltes trucades, però ens en vem deixar una per fer... verificar que el tema del viatge estava resolt amb l'agència.
Prevèiem un dimarts amb moltes estones de jugar amb els nens de El Refugio i molt relax previ a un llarg viatge. No va ser ben bé així, encara que tot va anar molt bé.
Per començar, no ens havíem fixat que dimarts era festiu a Espanya i que, per tant, al consulat no treballàven. Per sort, la treballadora que em va assegurar que dimarts el tindríem, quan va veure que s'havia equivocat va ser responsable i va arribar a les nou expressament (amb un dels seus jefes) per donar-nos els visats a les tres famílies que estàvem en aquesta situació. Un detallassu. Cert que ens havia convocat a les vuit... però a nosaltres encara ens va anar bé aquesta espera. Ja que quan al consulat em va dir (la Teresa i els nens s'havien quedat a l'hostal) que fins les nou no vindria la dels visats, vaig aprofitar per anar a una seu d'Avianca per que miressin com estava el bitllet del Pipe (els nens menors de dos anys paguen molt poca cosa del bitllet i no els cal tenir butaca pròpia, però no sabíem si estava anotat). La sorpresa va ser que el problema no és que no tinguessin anotat el Pipe (no el tenien, però no era problema), sino que tampoc tenien el Rafa... i això era més greu ja que no tenia reserva de plaça (vaja, sí que la tenia però ens havia caducat). La veritat és que ens havíem despistat. Ens pensàvem que teníem els bitllets comprats, però només teníem una reserva de plaça que caducava a finals de novembre. No ens havíem llegit un paràgraf del mail que ens van enviar de l'agència de viatges en els dies d'estrés previs a anar cap a Colòmbia (on hi havia molta altra informació i el fet que el full de reserva fos idèntic que el del bitllet comprat ens va despistar del tot). La noia d'Avianca ens va dir que no patíssim (gaire), però que anéssim a parlar-ho a les oficines d'Avianca de l'aeroport... abans de les dues de la tarda (el vol sortia a tres quarts de deu de la nit!).
Quin canguelo!
Per sort, a l'hostal van tenir esperant tota la tarda una família que havia d'arribar aquella nit fins que nosaltres els vem dir que teníem bitllet. Per sort, el nostre taxista titular de Bogotá (el German) va quedar-se a fer les gestions de l'aeroport amb nosaltres (de fet, allà és un fet habitual i el Germán té un domini brutal del tema finestretes i de camelar-se la gent - un crac-). Concretament, ell ha fet moltes de les gestions de la nostra paperassa de Bogotá i en fa desenes d'altres famílies adoptants. Llàstima que dos matins no hagi pogut venir ell. Per sort, allà a Colòmbia et diuen molt sovint que les famílies adoptants tenen preferència (i per moltes coses sembla veritat). Per sort, hi havia molts bitllets lliures al vol Bogotá - Madrid... La pega és que els vols Madrid - Barcelona de dimecres anaven molt plens (això ja va impedir que ens ho poguessin arreglar des de l'oficina de la ciutat). Finalment, ens van endarrerir quatre hores el vol des de Madrid (també ens oferien anar l'endemà directes cap a Barcelona, però ja estàvem tots amb les maletes a l'aeroport i teníem les pagues fetes de marxar).
I va ser dur, però no tant. De fet, de les coses més pesades havia estat el viatge amb taxi cap a l'aeroport (pluja, cua i el cotxe del president fent el mateix trajecte). A l'aeroport de Bogotá entre el dinar, el primer sopar i una sala d'espera on estàvem tranquils jugant amb cotxets (carritos) i veient avions per la finestra ho vem passar prou bé. A l'avió transoceànic vem acabar ocupant vuit seients lliures. Per tant, el Pipe va dormir força bé i el Rafa hauria pogut dormir bé (encara que l'estrés que li generava tenir una tele per ell sol, no el va deixar dormir gaire). A Madrid, a l'enorme T4 vem passar tota la tarda jugant a una miniguarderia (amb joguines, però sense monitoratge) que ens va anar molt bé. I al vol cap a Barcelona, en el que vem haver d'esperar més d'una hora i mitja a l'avió abans d'enlairar-se (a causa de la boira) va acabar sent una oportunitat per recuperar una mica d'hores de son.
Del viatge ens quedem amb una anècdota de la sala d'espera de Bogotá. Hi havia un senyor per allà a prop (d'uns setanta anys) fent uns mots encreuats d'un diari (crec recordar que de l'Espectador). Es veu que s'havia fixat en com li parlava jo (Xavi) al Pipe. I va veure que era un castellà estrany (de fet, era un català amb algunes paraules de castellà colombià). Quan va arribar la Teresa li va preguntar si el seu marit (o sigui, jo) era xilè. Quan va saber que allò era català va seguir fent el seu encreuat amb molta afició (es veu que era el que acostumava a fer en esperes llargues). Pocs minuts més tard va venir eufòric (sort que no havíem marxat!), una de les definicions de l'encreuat deia "En catalán, una de las obras principales de Molière". Ens vem quedar blancs... Què deia aquest ara del Molière? Què coi s'havia begut el dels encreuats de "El espectador"? A la Teresa se li va acudir demanar el "comodín del público"... no en sabia pas cap lletra? I ens va dir que començava amb T... I ens vem inspirar: "El Tartuf!!!" I potser vem encertar i tot! Per tant, vem deixar el pais com a prou culte en temes teatrals, no?
I a les onze de la nit (ja hora catalana), després quasi 29 hores reals de viatge des de l'hotel... (més les sis de jet lag). Vem arribar a El Prat. Amb un comitè de benvinguda de can Ros que es va veure sorprés per un atac per l'esquena (ens van canviar la sortida de maletes de lloc i vem haver d'entrar al lloc de recollida per la sortida... i per tant, per on la gent s'espera als que arriben). El Rafa i el Pipe es van fer una miqueta els vergonyosos (el Rafa quasi gens, la veritat) i s'hi van posar molt bé a fer-se fotos, donar i rebre petons i jugar amb el Pau i el Martí.
A casa, vem trobar l'habitació dels nens nova (que va ser nova per tots quatre), el pis amb moltes coses arreglades, però encara moltes coses per endreçar...
Els nens van estar molt contents, però era tard, anaven cansats i estaven esverats... Per tant, vem haver de fer una mena de conjur per poder dormir... I ens vem quedar tots adormits al llit dels pares i hi hem passat tota la nit. Moníssims, però estrets. Això, cadascú s'ha llevat al seu llit (deu ser cosa de bruixes)... tard, molt tard. Potser pel Jet lag, o potser per la falta de son acumulada en el viatge.
I avui ha estat un dia en el que han continuat les emocions noves... quatre avis, dues cases més (les dels avis), els tiets i els cosins de Manresa (ostres, i aquella que diuen que és la tieta Montse i que no és la tieta Montse d'ahir... no s'assembla molt a la mama??), moltes joguinetes i ninos (noves o antigues, però totes emocionants), el cotxe (el papa i la mama condueixen!!)... Noves rutines (ara ens banyem i ho fem al vespre!), noves normes... Alguna compra nova...
I ha funcionat prou bé. Ha estat un dels dies més tranquils tot i la pila d'estímuls estressants. Potser el Pipe una mica espantat a estones, però han resistit com uns campions.
I al vespre (molt tard encara, pel jet lag, però no res de l'altre món)
els nens s'han adormit prou bé... Encara que en l'estona que he escrit aquest post la cosa no ha estat normal. El Rafa ja s'ha llevat dues vegades i el Pipe ha cridat una vegada. Ara estem tots tres al sofà, jo escrivint, el Pipe dormint amb el cap a la meva panxa i el Rafa fent-nos companyia... Deu ser que ara surt l'estrés, o el jet lag o l'habitació nova o, molt probablement, la paret entre la seva habitació i la dels pares. Per sort, la Teresa dorm... espero.
En tot cas, tal com em deia la meva mare de petit... que macos que són... quan dormen!!! i afegeixo jo: encara que sigui al sofà.
I aquí acabem el viatge... al blog creiem que encara li falta, com a mínim, un altre post. Demà més, per tant.
Fotos:
1- El Rafa esperant l'avió:
2- El primer puzzle del Rafa i altres moments de la guarderia a la T4 de Madrid
3- Benvinguda!
4- Bon dia!
I el cas és que la tornada ha anat bé, però ha estat un pèl més complicada del previst.
Vem deixar el blog el dilluns bastant tranquils. Només faltava el visat, però ens l'havien assegurat...
Dilluns havíem fet moltes trucades, però ens en vem deixar una per fer... verificar que el tema del viatge estava resolt amb l'agència.
Prevèiem un dimarts amb moltes estones de jugar amb els nens de El Refugio i molt relax previ a un llarg viatge. No va ser ben bé així, encara que tot va anar molt bé.
Per començar, no ens havíem fixat que dimarts era festiu a Espanya i que, per tant, al consulat no treballàven. Per sort, la treballadora que em va assegurar que dimarts el tindríem, quan va veure que s'havia equivocat va ser responsable i va arribar a les nou expressament (amb un dels seus jefes) per donar-nos els visats a les tres famílies que estàvem en aquesta situació. Un detallassu. Cert que ens havia convocat a les vuit... però a nosaltres encara ens va anar bé aquesta espera. Ja que quan al consulat em va dir (la Teresa i els nens s'havien quedat a l'hostal) que fins les nou no vindria la dels visats, vaig aprofitar per anar a una seu d'Avianca per que miressin com estava el bitllet del Pipe (els nens menors de dos anys paguen molt poca cosa del bitllet i no els cal tenir butaca pròpia, però no sabíem si estava anotat). La sorpresa va ser que el problema no és que no tinguessin anotat el Pipe (no el tenien, però no era problema), sino que tampoc tenien el Rafa... i això era més greu ja que no tenia reserva de plaça (vaja, sí que la tenia però ens havia caducat). La veritat és que ens havíem despistat. Ens pensàvem que teníem els bitllets comprats, però només teníem una reserva de plaça que caducava a finals de novembre. No ens havíem llegit un paràgraf del mail que ens van enviar de l'agència de viatges en els dies d'estrés previs a anar cap a Colòmbia (on hi havia molta altra informació i el fet que el full de reserva fos idèntic que el del bitllet comprat ens va despistar del tot). La noia d'Avianca ens va dir que no patíssim (gaire), però que anéssim a parlar-ho a les oficines d'Avianca de l'aeroport... abans de les dues de la tarda (el vol sortia a tres quarts de deu de la nit!).
Quin canguelo!
Per sort, a l'hostal van tenir esperant tota la tarda una família que havia d'arribar aquella nit fins que nosaltres els vem dir que teníem bitllet. Per sort, el nostre taxista titular de Bogotá (el German) va quedar-se a fer les gestions de l'aeroport amb nosaltres (de fet, allà és un fet habitual i el Germán té un domini brutal del tema finestretes i de camelar-se la gent - un crac-). Concretament, ell ha fet moltes de les gestions de la nostra paperassa de Bogotá i en fa desenes d'altres famílies adoptants. Llàstima que dos matins no hagi pogut venir ell. Per sort, allà a Colòmbia et diuen molt sovint que les famílies adoptants tenen preferència (i per moltes coses sembla veritat). Per sort, hi havia molts bitllets lliures al vol Bogotá - Madrid... La pega és que els vols Madrid - Barcelona de dimecres anaven molt plens (això ja va impedir que ens ho poguessin arreglar des de l'oficina de la ciutat). Finalment, ens van endarrerir quatre hores el vol des de Madrid (també ens oferien anar l'endemà directes cap a Barcelona, però ja estàvem tots amb les maletes a l'aeroport i teníem les pagues fetes de marxar).
I va ser dur, però no tant. De fet, de les coses més pesades havia estat el viatge amb taxi cap a l'aeroport (pluja, cua i el cotxe del president fent el mateix trajecte). A l'aeroport de Bogotá entre el dinar, el primer sopar i una sala d'espera on estàvem tranquils jugant amb cotxets (carritos) i veient avions per la finestra ho vem passar prou bé. A l'avió transoceànic vem acabar ocupant vuit seients lliures. Per tant, el Pipe va dormir força bé i el Rafa hauria pogut dormir bé (encara que l'estrés que li generava tenir una tele per ell sol, no el va deixar dormir gaire). A Madrid, a l'enorme T4 vem passar tota la tarda jugant a una miniguarderia (amb joguines, però sense monitoratge) que ens va anar molt bé. I al vol cap a Barcelona, en el que vem haver d'esperar més d'una hora i mitja a l'avió abans d'enlairar-se (a causa de la boira) va acabar sent una oportunitat per recuperar una mica d'hores de son.
Del viatge ens quedem amb una anècdota de la sala d'espera de Bogotá. Hi havia un senyor per allà a prop (d'uns setanta anys) fent uns mots encreuats d'un diari (crec recordar que de l'Espectador). Es veu que s'havia fixat en com li parlava jo (Xavi) al Pipe. I va veure que era un castellà estrany (de fet, era un català amb algunes paraules de castellà colombià). Quan va arribar la Teresa li va preguntar si el seu marit (o sigui, jo) era xilè. Quan va saber que allò era català va seguir fent el seu encreuat amb molta afició (es veu que era el que acostumava a fer en esperes llargues). Pocs minuts més tard va venir eufòric (sort que no havíem marxat!), una de les definicions de l'encreuat deia "En catalán, una de las obras principales de Molière". Ens vem quedar blancs... Què deia aquest ara del Molière? Què coi s'havia begut el dels encreuats de "El espectador"? A la Teresa se li va acudir demanar el "comodín del público"... no en sabia pas cap lletra? I ens va dir que començava amb T... I ens vem inspirar: "El Tartuf!!!" I potser vem encertar i tot! Per tant, vem deixar el pais com a prou culte en temes teatrals, no?
I a les onze de la nit (ja hora catalana), després quasi 29 hores reals de viatge des de l'hotel... (més les sis de jet lag). Vem arribar a El Prat. Amb un comitè de benvinguda de can Ros que es va veure sorprés per un atac per l'esquena (ens van canviar la sortida de maletes de lloc i vem haver d'entrar al lloc de recollida per la sortida... i per tant, per on la gent s'espera als que arriben). El Rafa i el Pipe es van fer una miqueta els vergonyosos (el Rafa quasi gens, la veritat) i s'hi van posar molt bé a fer-se fotos, donar i rebre petons i jugar amb el Pau i el Martí.
A casa, vem trobar l'habitació dels nens nova (que va ser nova per tots quatre), el pis amb moltes coses arreglades, però encara moltes coses per endreçar...
Els nens van estar molt contents, però era tard, anaven cansats i estaven esverats... Per tant, vem haver de fer una mena de conjur per poder dormir... I ens vem quedar tots adormits al llit dels pares i hi hem passat tota la nit. Moníssims, però estrets. Això, cadascú s'ha llevat al seu llit (deu ser cosa de bruixes)... tard, molt tard. Potser pel Jet lag, o potser per la falta de son acumulada en el viatge.
I avui ha estat un dia en el que han continuat les emocions noves... quatre avis, dues cases més (les dels avis), els tiets i els cosins de Manresa (ostres, i aquella que diuen que és la tieta Montse i que no és la tieta Montse d'ahir... no s'assembla molt a la mama??), moltes joguinetes i ninos (noves o antigues, però totes emocionants), el cotxe (el papa i la mama condueixen!!)... Noves rutines (ara ens banyem i ho fem al vespre!), noves normes... Alguna compra nova...
I ha funcionat prou bé. Ha estat un dels dies més tranquils tot i la pila d'estímuls estressants. Potser el Pipe una mica espantat a estones, però han resistit com uns campions.
I al vespre (molt tard encara, pel jet lag, però no res de l'altre món)
els nens s'han adormit prou bé... Encara que en l'estona que he escrit aquest post la cosa no ha estat normal. El Rafa ja s'ha llevat dues vegades i el Pipe ha cridat una vegada. Ara estem tots tres al sofà, jo escrivint, el Pipe dormint amb el cap a la meva panxa i el Rafa fent-nos companyia... Deu ser que ara surt l'estrés, o el jet lag o l'habitació nova o, molt probablement, la paret entre la seva habitació i la dels pares. Per sort, la Teresa dorm... espero.
En tot cas, tal com em deia la meva mare de petit... que macos que són... quan dormen!!! i afegeixo jo: encara que sigui al sofà.
I aquí acabem el viatge... al blog creiem que encara li falta, com a mínim, un altre post. Demà més, per tant.
Fotos:
1- El Rafa esperant l'avió:
dimarts, 6 de desembre del 2011
a fer maletes
Els nens ja tenen passaport i al Consulat espanyol ens han assegurat que demà de 8 a 10 del matí podem anar a recollir el visat d'entrada a l'espai Schengen. Realment, què fàcils que estan sent les gestions a Bogotá! Molt professionals i còmodes. Llàstima del trànsit.
I ara que els nens ja dormen (al Pipe li falta una mica) ens toca tornar a fer maletes. Clar que amb aquesta vocació de família dels cargols que tenim, ja hi estem agafant una mica de traça.
Avui, gestions a banda, ens hem dedicat a fer hostal i un parell de passeigs pel barri. I unes quantes trucades i missatges per preparar la tornada, que hem fet mentre queia el diluvi de torn (avui, per primera vegada aquests dies, amb pedregada inclosa). Per tant, tenim poques fotos noves.
Això de preparar la tornada fa una mica de vertigen. Potser no tant com l'anada, però deunidó. El viatge serà molt llarg (toca escala a Madrid), comença a una hora en la que els nens habitualment ja dormen, cal ser molt d'hora a l'aeroport i per postres ara toca jet lag del de debò (ja que perdem les sis hores que vem guanyar a l'anada).
Però sobretot perquè dimecres (o potser dijous) comença una part diferent de l'aventura. Toca jugar a casa. És cert, que mentre els pares no treballem de nou, la rutina que creem serà una mica falsa, però després de la dura prova del viatge (per la que ens hem entrenat molt), comença la prova del dia a dia a casa; sense hotels, sense piscines, platges, peixets o parcs al ritme que hem anat fins ara.
Fa només dues setmanes i mitja, aquesta entrada a la rutina de casa s'ens feia molt complicada. Els nens són molt macos i eixerits a les fotos, tenen molts moments fantàstics cada dia, i són encantadors, però són moguts i tenen estones difícils (cada dia, unes quantes vegades)
És cert que creiem que anem progressant. La primera setmana el Pipe costava de fer dormir perquè quan es feia fosc li entrava la por i l'enyorament. Ara, segueix costant perquè després de sopar li agrada fer el seu xou i s'ho passa pipa i es fa un tip de riure veient-se a ell mateix i porta un esverament de ca l'ample. Sembla clar que el nen està millor, però el resultat és similar. El Rafa quan es posa nerviós (avui ja ho ha fet cinc minuts després de llevar-se) es descontrola molt. És cert, que cada vegada podem demanar-li més coses perquè cada vegada és més capaç de veure què està fent malament i pot reaccionar a temps. I ho entén, i va acceptant les regles del joc... i sembla que les vol anar complint més... Però moltes estones es segueix fent trampes a ell mateix.
Com reaccionarem a casa? Com viuran el conèixer les persones de l'entorn familiar i d'amics que els espera més enllà dels pares?
No ho sabem. En tot cas, si hem de fer cas del que diu el Rafa i del que mostra el Pipe en les trucades, sembla que comencen a tenir ganes d'entrar en aquesta nova part de l'aventura. Ja falta poc.
Fotos del dia.
Fent un mos a una pastisseria a tocar de l'hostal. Ens donen uns colors i uns fulls per a què els nens pintin. Olé. Al Rafa li ha encantat. Demà hi tornem!
Acabem amb la censura! Per fi una foto del Rafa emprenyat (en aquest cas, perquè no pot anar a jugar al parc perquè està inundat). Aquí fa broma, però no és massa diferent de la cara que hi posa quan ho està de debò.
La nostra habitació s'ha tornat a convertir en la sala de reunió i jocs de la canalla de l'hostal (tret dels nadons, clar). Sociables, certament, en són molt.
Part del xou del Pipe d'aquest vespre. Segurament ja es deu haver emprovat totes les sabates dels pares i el germà.
I ara que els nens ja dormen (al Pipe li falta una mica) ens toca tornar a fer maletes. Clar que amb aquesta vocació de família dels cargols que tenim, ja hi estem agafant una mica de traça.
Avui, gestions a banda, ens hem dedicat a fer hostal i un parell de passeigs pel barri. I unes quantes trucades i missatges per preparar la tornada, que hem fet mentre queia el diluvi de torn (avui, per primera vegada aquests dies, amb pedregada inclosa). Per tant, tenim poques fotos noves.
Això de preparar la tornada fa una mica de vertigen. Potser no tant com l'anada, però deunidó. El viatge serà molt llarg (toca escala a Madrid), comença a una hora en la que els nens habitualment ja dormen, cal ser molt d'hora a l'aeroport i per postres ara toca jet lag del de debò (ja que perdem les sis hores que vem guanyar a l'anada).
Però sobretot perquè dimecres (o potser dijous) comença una part diferent de l'aventura. Toca jugar a casa. És cert, que mentre els pares no treballem de nou, la rutina que creem serà una mica falsa, però després de la dura prova del viatge (per la que ens hem entrenat molt), comença la prova del dia a dia a casa; sense hotels, sense piscines, platges, peixets o parcs al ritme que hem anat fins ara.
Fa només dues setmanes i mitja, aquesta entrada a la rutina de casa s'ens feia molt complicada. Els nens són molt macos i eixerits a les fotos, tenen molts moments fantàstics cada dia, i són encantadors, però són moguts i tenen estones difícils (cada dia, unes quantes vegades)
És cert que creiem que anem progressant. La primera setmana el Pipe costava de fer dormir perquè quan es feia fosc li entrava la por i l'enyorament. Ara, segueix costant perquè després de sopar li agrada fer el seu xou i s'ho passa pipa i es fa un tip de riure veient-se a ell mateix i porta un esverament de ca l'ample. Sembla clar que el nen està millor, però el resultat és similar. El Rafa quan es posa nerviós (avui ja ho ha fet cinc minuts després de llevar-se) es descontrola molt. És cert, que cada vegada podem demanar-li més coses perquè cada vegada és més capaç de veure què està fent malament i pot reaccionar a temps. I ho entén, i va acceptant les regles del joc... i sembla que les vol anar complint més... Però moltes estones es segueix fent trampes a ell mateix.
Com reaccionarem a casa? Com viuran el conèixer les persones de l'entorn familiar i d'amics que els espera més enllà dels pares?
No ho sabem. En tot cas, si hem de fer cas del que diu el Rafa i del que mostra el Pipe en les trucades, sembla que comencen a tenir ganes d'entrar en aquesta nova part de l'aventura. Ja falta poc.
Fotos del dia.
Fent un mos a una pastisseria a tocar de l'hostal. Ens donen uns colors i uns fulls per a què els nens pintin. Olé. Al Rafa li ha encantat. Demà hi tornem!
La nostra habitació s'ha tornat a convertir en la sala de reunió i jocs de la canalla de l'hostal (tret dels nadons, clar). Sociables, certament, en són molt.
Part del xou del Pipe d'aquest vespre. Segurament ja es deu haver emprovat totes les sabates dels pares i el germà.
dilluns, 5 de desembre del 2011
sal i pluja
Ja ens hem adaptat del tot a Bogotà. Després de saber que tots hem dormit perfectament aquesta nit... ens hem adonat que havíem dormit amb la finestra oberta! I, com que hem vist que feia solet, ens hem vestit en màniga curta.
Aquest matí hem anat d'excursió a la Catedral de Sal, considerada la primera meravella de Colòmbia. Ha estat molt bé. Ens ha sorprés que els nens no han tingut por quan hem passat per algun tram molt fosc. Es tracta d'un trajecte a peu d'uns 800m dins d'una mina de sal fins arribar a la catedral. Hi ha llocs veritablement espectaculars. Per als nens ha estat més aviat avorridot (ens pensàvem que els agradaria més, perquè ens ho havien aconsellat molt per a fer en família), però ho han resistit estoicament. El peatge ha estat tornar carregant al Pipe a coll i amb el Rafa al cotxet.
Sortint hem agafat un trenet que fa una volta al centre històric de Zipaquirà, molt bonic.
Per la tarda, hem fet una volta en cotxe al centre de Bogotà cantant sota la pluja.
L'entrada a la mina que porta a la Catedral de sal. Quan hem sortit, hi havia una gentada que esperava per entrar. Sort que hi hem anat d'hora!
Els homes de casa disposats a fer el trajecte sota terra...
Un dels punts del recorregut on es pot veure una panoràmica de la catedral. És enorme.
El pessebre de pedra és el que més ha agradat al Pipe (després del suc de móra, naturalment...)
Una de les entrades a la catedral. És a 180 metres sota terra i és clar fa baixada...
Quan s'ha de caminar gaire estona, el Rafa no pot resistir la temptació d'anar a coll. Aquí estava enfadat perquè el Pipe anava en cotxet i ell no. Això que a l'hora d'esmorzar ha dit que ell no aniria en cotxet en tot el dia...
Una de les escultures de la mina
En aquest bar hem fet el café més profund de la nostra vida
Després de la visita hem vist una pel.lícula en 3D sobre la creació de les mines. Ha estat força bé. El Pipe, tot i que al principi semblava molt interessat, se n'ha cansat de seguida (i se n'ha assabentat mitja sala...)
Al trenet, amb ganes de gaudir del viatge
Arquitectura típica
L'interès dels nens s'ha esvaït ràpidament davant del cansament i la comoditat del viatge...
Zipaquirà és una ciutat molt animada (al menys avui)
Aquests dies hi està havent inundacions importants a Colòmbia. Aquest és el riu Bogotà que ha desbordat (fixeu-vos en la casa: gairebé només es veu la teulada...) i, amb el que està plovent, en tenen per dies.
Hem dinat en un restaurant tradicional i hem menjat superbé. Els nens han disfrutat tant del menjar, que ballaven de contents.
Les parets estaven plenes de cartells d'aquest estil ;O)
Mentre dinàvem ha fet un xàfec de ca l'ample. Hem decidit mantenir la visita prevista al centre de la ciutat amb l'esperança (frustrada) que deixés de ploure. Aquesta ermita és el lloc on es va fundar Bogotà fa uns 500 anys.
Carrers del barri de la Candelària (la pluja va in crescendo)
Hem intentat veure el canvi de guàrdia, just quan s'ha posat a ploure més. Aquí el Rafa, protegint-se de la pluja. Nosaltres no hem ni obert els paraigües, no ens hem atrevit a sortir de sota el balcò on ens protegíem de la pluja.
La Plaça de Bolívar. Al fons el Parlament.
El Parc Nacional. És com una muntanya dins de la ciutat, i això que no és el més gran de la ciutat...
Aquest matí hem anat d'excursió a la Catedral de Sal, considerada la primera meravella de Colòmbia. Ha estat molt bé. Ens ha sorprés que els nens no han tingut por quan hem passat per algun tram molt fosc. Es tracta d'un trajecte a peu d'uns 800m dins d'una mina de sal fins arribar a la catedral. Hi ha llocs veritablement espectaculars. Per als nens ha estat més aviat avorridot (ens pensàvem que els agradaria més, perquè ens ho havien aconsellat molt per a fer en família), però ho han resistit estoicament. El peatge ha estat tornar carregant al Pipe a coll i amb el Rafa al cotxet.
Sortint hem agafat un trenet que fa una volta al centre històric de Zipaquirà, molt bonic.
Per la tarda, hem fet una volta en cotxe al centre de Bogotà cantant sota la pluja.
L'entrada a la mina que porta a la Catedral de sal. Quan hem sortit, hi havia una gentada que esperava per entrar. Sort que hi hem anat d'hora!
El pessebre de pedra és el que més ha agradat al Pipe (després del suc de móra, naturalment...)
.
Carrers del barri de la Candelària (la pluja va in crescendo)
diumenge, 4 de desembre del 2011
Al parc
Com que en el cap de setmana no es poden fer gestions, ens l'hem agafat de turisme guais i avui hem anat a un parc zoològic, d'atraccions i de museus molt xul·lo que hi ha no gaire lluny de Bogotá.
I ens ho hem passat pipa. Mireu les fotos.
A la tarda vespre hem donat un volt pel barri i poca cosa més.
Per tant, el post d'avui serà gràfic.
1- Comenecem amb una rèplica del Taj majal per impressionar d'entrada
2- Quines serps!
3- El Rafa ahir va descobrir que els dinosaures no existeixen (al final, el vem veure preparat per explicar-li-ho, vaja). Va costar, perquè li agrada molt una sèrie de la tele "Dino dan" en la que es veuen uns dinos que semblen de veritat. El pobre ara ja dubta de tot i diu que les girafes tampoc existeixen. Clar, tampoc n'ha vist en directe. Avui s'ha conformat amb uns quants ninots de dinos.
$- Un lindo gatito esmorzant.
5- Pàjarus!
6- "Bèstia" que diuen ells.
7- La cabana del fons era el bar restaurant. Hi havia girafes, però eren de plàstic... Serà veritat que no existeixen?
8- Ballant un vallenato!
9- El Pony li ha fet una gràcia relativa.
10- "manejando" el "carrito"
11- Eps, que vinc!
12- El Pipe mirant a la càmera! Miracle! Ahir el dels passaports i el dels visats ho van aconseguir a la primera, els punyeteros.
13- El Rafa s'ha passat totes les barres. Això no és gaire família Ros, eh? L'hi hauríem de dir?
14- Eps, que baixo!
15- Aixoplugant-nos de la pluja a la boca d'un Tiranosaurus Rex. Toma ya!
16- Poca broma amb aquest dinos!
17- Comencem a navegar pel túnel de la fantasia. En unes barquetes fèiem un recorregut per un túnel estreti anàvem trobant figures gegants sortides d'alguns contes.
18- Per exemple, Ali baba
19- El Pipe té una obsessió en els cavalls. Aquest li ha agradat, encara que no ho sembli.
20- De fet, hem vist moltes coses més i ens n'hem deixat moltes més encara. Però deixem-ho amb aquest passeig sobre un elefant volador.
I ens ho hem passat pipa. Mireu les fotos.
A la tarda vespre hem donat un volt pel barri i poca cosa més.
Per tant, el post d'avui serà gràfic.
1- Comenecem amb una rèplica del Taj majal per impressionar d'entrada
2- Quines serps!
3- El Rafa ahir va descobrir que els dinosaures no existeixen (al final, el vem veure preparat per explicar-li-ho, vaja). Va costar, perquè li agrada molt una sèrie de la tele "Dino dan" en la que es veuen uns dinos que semblen de veritat. El pobre ara ja dubta de tot i diu que les girafes tampoc existeixen. Clar, tampoc n'ha vist en directe. Avui s'ha conformat amb uns quants ninots de dinos.
$- Un lindo gatito esmorzant.
7- La cabana del fons era el bar restaurant. Hi havia girafes, però eren de plàstic... Serà veritat que no existeixen?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)