No he fet fotos de l'oficina del registre. No m'he atrevit ni en tenia gaires ganes. Però allò és brutal. Quin caos. És un lloc petit i poc acollidor (per sort, amb aire condionat). Hi ha un segurata a la porta que controla la cua de fora. Però allà entra molta gent (jo ho he fet més de mitja dotzena de vegades aquests dies).
A dins la gent no fa cues (només una colla de nens d'uns set anys que entrave sense les mares -que es quedaven fora- feien una cua molt maca). La resta es guanya espais sense respectar distàncies de cortesia ni punyetes. Tohom es queixa (sempre amb raó, crec), i el taulell és ple de gent que demana, pregunta, crida, etc. I els treballadors de dintre ho aguanten amb certa calma. Això sí, mai acaben cap conversa, ja que sempre els interromp algú.
Avui hi he anat per quarta vegada en tres dies. Abans de les vuit ja era allà i de seguida la noia que fa els registres m'ha fet entrar amb ella. Hem començat bé. Fins i tot hem arribat a un bon nivell de confidències: m'ha explicat que s'havia posat una camisa a la que li faltava un botó. Era evident.
Amb l'experiència dels altres dies, el patiment principal era per si funcionaria la base de dades de l'ordinador. Ha costat. Mitja hora inicial d'emoció en la que ha reiniciat dues o tres vegades el programa i el sistema operatiu sencer (i en la que ha volgut fer un altre tràmit abans). Finalment ha funcionat. Olé. A dos quarts de nou, semblava que ja estava tot guanyat. Nanai. Fins a les 12 en punt (l'hora de tancar) no ho hem aconseguit!.
Mentrestant, moltes coses ben curioses:
- El registre i les còpies les ha de signar el registrador de torn. Tot i que n'hi havia altres, la que li tocava avui prenia possessio del lloc de treball aquest matí. Ha començat a treballar quasi una una hora i mitja tard per aquest motiu (entre entrevistes amb el delegat, petons i festeta al despatx).
- Ens calien sis còpies del registre nou. Doncs després de fer moltes cares de pena, la noia que els feia m'ha donat l'original (ha dit que l'amagués que això no es podia fer) i me les ha fet anar a fer a una botiga de fotocòpies del davant. A la casa només anava una fotocopiadora i estava al pis de dalt i tenien molta feina. O potser no en funcionava cap? Després ho veurem.
- Quan l'encarregada de fer els registres ha fet la seva feina i ha aconseguit tenir l'original i fer-me tenir les còpies, calia passar a la meleé espontània del costat on hi havia l'encarregada d'autentificar les còpies. La d'abans no era cap gasela, però mostrava cert interès. Aquesta ja es veia d'una hora lluny (recordeu que havia tingut temps per observar) que era més canteules. M'havia de posar un segell a les còpies (la meitat de la seva tasca sol ser aquesta). Quan s'ha dignat a intentar-ho ha començat a remenar... i com que no el trobava ha passat a fer una altra cosa. Quan m'ha vist per sobre de tres fileres de persones desesperades dient-li que què passava m'ho ha confirmat: No trobava el seu segell! Olé. Ha preguntat per allà i li han dit que potser el tenien al pis de dalt. M'ha donat els papers i ha dit que pugés a buscar el segell i algú que el fes anar. Allà ha anat ràpid i fins i tot la registradora ha signat les sis còpies a velocitat estelar. I jo feliç pensava que ja estava tot. Li he preguntat a la secretària de la registradora si ja estava i m'ha dit que sí. Però es veu que no... Però de moment he marxat cantant "vallenatos", saludant a empleats i públic i fent salts d'alegria cap a la seu del Benestar familiar on havia de donar aquests i altres papers.
- A totes aquestes, jo havia quedat a les vuit amb el representant de la nostra advocada que es veu que era tan amic d'un "jefasso" d'allà i m'ho arreglaria tot. Deia que parlaria amb un tal "Oscar Mayer" (aquest no era un xorisso?) i tothom es posaria "firmes". Després de vàries trucades i missatges dient que estava a dos carrers d'allà i ja arribava, no s'ha presentat. Això sí, quan ja havia donat els papers a la seu del Benestar familiar (on la veritat és que sempre ens han tractat moooolt bé) m'ha trucat i m'ha dit que m'esperés a la porta que em volia saludar per acomiadar-se i que no havia vingut abans perquè total "sólo había que esperar" (sí, noi, sí).La veritat és que volia cobrar uns taxis que es veu que li devíem. Però no comptava que li tocaria pringar encara.
- Quan parlava amb aquest crac, em truca l'advocada nostra des de Bogotá per enèssima vegada i em diu que li passi per mail un escànner del registre. M'ha acompanyat aquest home a una botiga d'internet i fotocòpies (aquella bonsai que us vem ensenyar l'altre dia) i quan l'advocada rep el mail es desperta i diu... "ostres: fatava un adhesiu platejat". Cagada l'hemus!
- Anem corrent "l'amic de l'Oscar Mayer" i jo cap al registre. Au tornem-hi! Aquí he deixat que l'home es guanyés el sou i em fes colar ell. La canteules diu que ja se n'havia adonat, però com que jo havia marxat sense dir res (què coi volia que li digués?) que no els havia pogut posar. Me'ls ha posat ràpid. Ja està? Noooo. Encara falta el millor!
- Llavors em truca de nou l'advocada i em diu que els registres de naixement (amb els cognoms vells) que va recollir ella abans d'ahir i es va endur a Bogotá tampoc tenien adhesius i que no valen. (O potser sí, però que millor assegurar). Que ens donin els adhesius i ja els enganxarem. Jeje. Les noies han dit que ni de conya i que si de cas ja els farien nous quan no tinguessin tanta feina (quan es jubilin, volien dir?). Per sort això era fàcil, només era fer dues fotocòpies d'una pàgina del llibre corresponent del registre (que han trobat en un plis) i la canteules ha dit que ens ho feia. Només calia trobar qui faria les fotocòpies. Nosaltres ens hem ofert i han dit que no, que els llibres no poden sortir del registre. (i elles no es podien oure d'allà).
- I aquí ha entrat el personatge del dia (l'única que tindrà l'honor de tenir publicat el nom). Olgaaaa. De cop totes s'han posat a cridar Olgaaaa. Era una noia que corria per allà amb l'aspecte de cuidar-se de la neteja o de cuina. Però mai feia res. Era la que et trobaves asseguda a llocs inversemblants fent-la petar. Com que tot i que les del registre la cridaven no venia l'hem anat a buscar nosaltres. Li hem donat els diners justos per fer dues còpies i ha anat a fer-les. Amb una patxorraaaaa... On les deuria anar a fer? Hi havia una botiga de fotocòpies a deu metres! I quan torna finalment, ho fa amb... només una fotocòpia! Olé, noia! Quan la canteules se n'ha adonat, perquè li he dit jo, ha tornat a cridar Olgaaa (i ho ha seguit fent regularment després quan jo l'he mirada dient-li que què passava). I l'Olga s'havia esfumat. Ha estat al lavabo molta estona. Després amb tot el morro l'hem anat a buscar a un espai amb una mini cuina que tenien. I allà ens ha dit dues vegades que no les pensava anar a fer, que aquella no era la seva feina (les altres noies ens han confirmat que era així... de qui deuria ser feina, doncs?) i que estava molt enfeinada (concretament es dedicava a moure trastos diversos d'aquell cutxitril uns centímetres enllà i tornar-los a posar al seu lloc repetidament). El meu ajudant ha anat a parlar amb la registradora (però no pas amb el mític Oscar Mayer), però res de res. Finalment uns vint minuts abans del tancament ha aparegut l'Olga a una velocitat de cursa de cargols i ha agafat el llibre (i uns quants més que s'havien acumulat) i ha anat a fer les còpies. Ha trigaaaaat. Però un parell de minuts abans que la registradora plegués ha tornat i hem acabat amb els paperets i els adhesius de la punyeta.
Au, demà cap a Bogotá, doncs.
Recordàvem de quan ens vem casar que malament va anar el registre civil de Terrassa. El de Valledupar ha superat el llistó!
El dia ha estat una mica cansat pels nens, ja que han hagut de fer molta estona d'habitació amb només la Teresa amb ells i s'han acabat posant nerviosos. Una mica de migdiada els ha calmat i ja tenim les maletes fetes per agafar l'avió demà al matí. Les fotos d'avui són, per tant, domèstiques (d'hotel).
El Pipe representa que es renta les dents.
El Rafa comprova que el bressol li queda petit. (Mira noi, a tum pare li queden curts la majoria de llits)
El Pipe és un apassionat de les gelatines.
El Rafa atès com un senyor.
El Rafa fa la foto de comiat del seu gran amic del personal de l'hotel.
Em sembla que he trigat més temps per llegir les vostres cròniques que no pas vosaltres per aconseguir els papers!! Ja entenc que esteu una “mica” cremats amb la burocràcia colombiana però nosaltres no en tenim cap culpa!!
ResponEliminaVinga, ànims!! La cursa d’obstacles colombiana ja s’està acabant. Al•leluia:
http://voxvocispublicus.homestead.com/Index.html
sí que llegeixes poc a poc, Manel!
ResponEliminajeje