I el cas és que la tornada ha anat bé, però ha estat un pèl més complicada del previst.
Vem deixar el blog el dilluns bastant tranquils. Només faltava el visat, però ens l'havien assegurat...
Dilluns havíem fet moltes trucades, però ens en vem deixar una per fer... verificar que el tema del viatge estava resolt amb l'agència.
Prevèiem un dimarts amb moltes estones de jugar amb els nens de El Refugio i molt relax previ a un llarg viatge. No va ser ben bé així, encara que tot va anar molt bé.
Per començar, no ens havíem fixat que dimarts era festiu a Espanya i que, per tant, al consulat no treballàven. Per sort, la treballadora que em va assegurar que dimarts el tindríem, quan va veure que s'havia equivocat va ser responsable i va arribar a les nou expressament (amb un dels seus jefes) per donar-nos els visats a les tres famílies que estàvem en aquesta situació. Un detallassu. Cert que ens havia convocat a les vuit... però a nosaltres encara ens va anar bé aquesta espera. Ja que quan al consulat em va dir (la Teresa i els nens s'havien quedat a l'hostal) que fins les nou no vindria la dels visats, vaig aprofitar per anar a una seu d'Avianca per que miressin com estava el bitllet del Pipe (els nens menors de dos anys paguen molt poca cosa del bitllet i no els cal tenir butaca pròpia, però no sabíem si estava anotat). La sorpresa va ser que el problema no és que no tinguessin anotat el Pipe (no el tenien, però no era problema), sino que tampoc tenien el Rafa... i això era més greu ja que no tenia reserva de plaça (vaja, sí que la tenia però ens havia caducat). La veritat és que ens havíem despistat. Ens pensàvem que teníem els bitllets comprats, però només teníem una reserva de plaça que caducava a finals de novembre. No ens havíem llegit un paràgraf del mail que ens van enviar de l'agència de viatges en els dies d'estrés previs a anar cap a Colòmbia (on hi havia molta altra informació i el fet que el full de reserva fos idèntic que el del bitllet comprat ens va despistar del tot). La noia d'Avianca ens va dir que no patíssim (gaire), però que anéssim a parlar-ho a les oficines d'Avianca de l'aeroport... abans de les dues de la tarda (el vol sortia a tres quarts de deu de la nit!).
Quin canguelo!
Per sort, a l'hostal van tenir esperant tota la tarda una família que havia d'arribar aquella nit fins que nosaltres els vem dir que teníem bitllet. Per sort, el nostre taxista titular de Bogotá (el German) va quedar-se a fer les gestions de l'aeroport amb nosaltres (de fet, allà és un fet habitual i el Germán té un domini brutal del tema finestretes i de camelar-se la gent - un crac-). Concretament, ell ha fet moltes de les gestions de la nostra paperassa de Bogotá i en fa desenes d'altres famílies adoptants. Llàstima que dos matins no hagi pogut venir ell. Per sort, allà a Colòmbia et diuen molt sovint que les famílies adoptants tenen preferència (i per moltes coses sembla veritat). Per sort, hi havia molts bitllets lliures al vol Bogotá - Madrid... La pega és que els vols Madrid - Barcelona de dimecres anaven molt plens (això ja va impedir que ens ho poguessin arreglar des de l'oficina de la ciutat). Finalment, ens van endarrerir quatre hores el vol des de Madrid (també ens oferien anar l'endemà directes cap a Barcelona, però ja estàvem tots amb les maletes a l'aeroport i teníem les pagues fetes de marxar).
I va ser dur, però no tant. De fet, de les coses més pesades havia estat el viatge amb taxi cap a l'aeroport (pluja, cua i el cotxe del president fent el mateix trajecte). A l'aeroport de Bogotá entre el dinar, el primer sopar i una sala d'espera on estàvem tranquils jugant amb cotxets (carritos) i veient avions per la finestra ho vem passar prou bé. A l'avió transoceànic vem acabar ocupant vuit seients lliures. Per tant, el Pipe va dormir força bé i el Rafa hauria pogut dormir bé (encara que l'estrés que li generava tenir una tele per ell sol, no el va deixar dormir gaire). A Madrid, a l'enorme T4 vem passar tota la tarda jugant a una miniguarderia (amb joguines, però sense monitoratge) que ens va anar molt bé. I al vol cap a Barcelona, en el que vem haver d'esperar més d'una hora i mitja a l'avió abans d'enlairar-se (a causa de la boira) va acabar sent una oportunitat per recuperar una mica d'hores de son.
Del viatge ens quedem amb una anècdota de la sala d'espera de Bogotá. Hi havia un senyor per allà a prop (d'uns setanta anys) fent uns mots encreuats d'un diari (crec recordar que de l'Espectador). Es veu que s'havia fixat en com li parlava jo (Xavi) al Pipe. I va veure que era un castellà estrany (de fet, era un català amb algunes paraules de castellà colombià). Quan va arribar la Teresa li va preguntar si el seu marit (o sigui, jo) era xilè. Quan va saber que allò era català va seguir fent el seu encreuat amb molta afició (es veu que era el que acostumava a fer en esperes llargues). Pocs minuts més tard va venir eufòric (sort que no havíem marxat!), una de les definicions de l'encreuat deia "En catalán, una de las obras principales de Molière". Ens vem quedar blancs... Què deia aquest ara del Molière? Què coi s'havia begut el dels encreuats de "El espectador"? A la Teresa se li va acudir demanar el "comodín del público"... no en sabia pas cap lletra? I ens va dir que començava amb T... I ens vem inspirar: "El Tartuf!!!" I potser vem encertar i tot! Per tant, vem deixar el pais com a prou culte en temes teatrals, no?
I a les onze de la nit (ja hora catalana), després quasi 29 hores reals de viatge des de l'hotel... (més les sis de jet lag). Vem arribar a El Prat. Amb un comitè de benvinguda de can Ros que es va veure sorprés per un atac per l'esquena (ens van canviar la sortida de maletes de lloc i vem haver d'entrar al lloc de recollida per la sortida... i per tant, per on la gent s'espera als que arriben). El Rafa i el Pipe es van fer una miqueta els vergonyosos (el Rafa quasi gens, la veritat) i s'hi van posar molt bé a fer-se fotos, donar i rebre petons i jugar amb el Pau i el Martí.
A casa, vem trobar l'habitació dels nens nova (que va ser nova per tots quatre), el pis amb moltes coses arreglades, però encara moltes coses per endreçar...
Els nens van estar molt contents, però era tard, anaven cansats i estaven esverats... Per tant, vem haver de fer una mena de conjur per poder dormir... I ens vem quedar tots adormits al llit dels pares i hi hem passat tota la nit. Moníssims, però estrets. Això, cadascú s'ha llevat al seu llit (deu ser cosa de bruixes)... tard, molt tard. Potser pel Jet lag, o potser per la falta de son acumulada en el viatge.
I avui ha estat un dia en el que han continuat les emocions noves... quatre avis, dues cases més (les dels avis), els tiets i els cosins de Manresa (ostres, i aquella que diuen que és la tieta Montse i que no és la tieta Montse d'ahir... no s'assembla molt a la mama??), moltes joguinetes i ninos (noves o antigues, però totes emocionants), el cotxe (el papa i la mama condueixen!!)... Noves rutines (ara ens banyem i ho fem al vespre!), noves normes... Alguna compra nova...
I ha funcionat prou bé. Ha estat un dels dies més tranquils tot i la pila d'estímuls estressants. Potser el Pipe una mica espantat a estones, però han resistit com uns campions.
I al vespre (molt tard encara, pel jet lag, però no res de l'altre món)
els nens s'han adormit prou bé... Encara que en l'estona que he escrit aquest post la cosa no ha estat normal. El Rafa ja s'ha llevat dues vegades i el Pipe ha cridat una vegada. Ara estem tots tres al sofà, jo escrivint, el Pipe dormint amb el cap a la meva panxa i el Rafa fent-nos companyia... Deu ser que ara surt l'estrés, o el jet lag o l'habitació nova o, molt probablement, la paret entre la seva habitació i la dels pares. Per sort, la Teresa dorm... espero.
En tot cas, tal com em deia la meva mare de petit... que macos que són... quan dormen!!! i afegeixo jo: encara que sigui al sofà.
I aquí acabem el viatge... al blog creiem que encara li falta, com a mínim, un altre post. Demà més, per tant.
Fotos:
1- El Rafa esperant l'avió:
Jo Xavi! M'encanta llegir el vostre blog! Q vagi molt molt bé en aquesta nova vida!
ResponEliminaMoltes gràcies, Meritxell!
ResponElimina