De Bogotá a Valledupar

Bogotá fa venir mal de cap. Sembla que no, però això d'estar a més de 2.500 metres d'alçada fa que et trobis raret. Segurament, al mal de cap que teníem a algunes hores del dia també hi ha contribuït la mica de jet lag que portàvem. Encara que havíem guanyat sis hores (el jet lag de debò va al revés), resulta que a les cinc de la matinada, quan feia poc més de quatre hores que dormíem ja havíem acabat la son. Clar, eren les nostres 11 del matí!
A la tarda hem arribat a Valledupar. De seguida ens ha recordat alguna cosa. Però quina? Mai havíem estat a una ciutat tropical. Però moltes coses (la caloreta, la fortíssima humitat i fins i tot l'olor) ens resultaven familiars. Al final ho hem trobat: és com el bosc inundat del Cosmocaixa. Així és fàcil fer-se una idea del clima d'aquí.Sort que sempre que poden tiren d'aire condicionat. La veritat és que n'abusen tant que hem sopat amb jersei posat.
El dia ha estat molt de gestions i gens de turisme. Al final ens hem fet un tip de passar per carrers del Bogotá nord i no hem pogut anar a passejar per la Candelaria, que era la idea. Carrers caòtics, trànsit i alçada, molta alçada. La millor estona de turisme ha estat... a un centre comercial (aquí són tots una mena de Baricentro i s'hi troba una mica de tot). 
I demà... ostres demà! Demà és el Dia! Hem quedat a dos quarts d'onze a la seu de l'ICBF (això a l'horari d'aquest país és molt tard). I allà hi trobarem el Rafel i el Felip. Començarem amb una festeta!

La foto és de Bogotá.